Recollida per Joan Amades en el Costumari Català
Sant Jordi, cavaller i mártir, és l’heroi d’una gran gesta cavallleresca, que la popular universal situa en terres allunyades i llegendaries de la Capodòcia, però que la tradicció catalana creu esdevinguda als voltants de la villa de Montblanc. Diuen que, assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l’alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l’aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels ramats i de les gents i per tota la contrada regnava el terror més profund.
Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviría de presa, i així no faria estrall a tort i dret. Van assejar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trovar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge, i tot el veïnat va concloure fer cada dia un sorteig de tots els veïns de la villa i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així va fer-se durant molt de temps, i la fera se’n devia sentir satisfeta, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fet avans.
I heus aquí que un dia va voler la sort que fos la filla del rei la destinada a ésser pa dels monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altre i feia molt dol haver-la de donar a la fera. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dolor, va dir que tant era la seva filla com la de quasevol dels seus súbdits i s’avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s’encaminà cap al cau de la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com s’anava al sacrifici. Però fou el cas, que quan va ésser un xic més enllà de la muralla, se li presenta un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura totat daurada i lluent. La donzella, esborranada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de pasar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el ostre, per matar-lo i alliberar el sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d’aquell monstre.
I entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d’una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lliga la bèstia pel coll i li dona a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i el monstre seguí tot manso i estemordit. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de la muralles, ja esperaba amb els braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar els seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.
El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d’anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc, i així ho havia fet, amb la protección divina i per manament diví; per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi. Recomanà al rei i als seus vasalls que fossin bons cristians i que honressin i veneresssin Déu tal com mereixia, i desaparegué misteriosament com havia aparegut.
* Dossier Sant Jordi. Festes i tradiccions a l’escola: primavera, estiu. Barcelona: CEAC 1985
